Independència

Fa temps que vull escriure sobre el tema, potser perquè poques persones com jo en parlen. No ho he fet abans perquè bé, no crec que a ningú l’interessi la meva opinió. I per por al rebuig, s’ha de dir tot. Però ara sento la necessitat de retratar-me i de dir la meva, en part per la tristor i la decepció que em provoca la situació actual, decepció per l’immens fracàs que ens ha portat aquí. La meva opinió confirmarà els prejudicis d’alguns. Però bé, no es pot tenir tot.

Escric aquest text per deixar ben clar que no sóc independentista. No ho he estat mai i no hi ha hagut cap esdeveniment en els darrers anys que em faci canviar d’opinió.

Algú dirà: “Es normal, ets un xarnego”. Bé, això no ho dirà ningú, potser ho pensarà, però xarnego és una paraula tabú. Un amic que va venir des del país basc no havia sentit aquesta paraula, després d’un any a Barcelona. No ho sé pas, si sóc xarnego. Els meus besavis van venir de Lorca (Murcia) a Barcelona fa més de 100 anys, els meus avis parlaven un bon català. Quan comença un a deixar d’ésser xarnego? Em considero ben integrat, però no vaig voler canviar el meu nom, encara que quan era adolescent de vegades em presentava com Esteve, no me’n penedeixo d’haver-ho fet. Però un nom es una cosa personal, i per què l’havia de canviar? Els meus pares són castellanoparlants i me’l van posar així.

M’ha passat més d’una vegada, que la gent es sorprèn de que parli raonablement bé català, encara que em digui Esteban i visqui a Barcelona. Bé, fa anys que no visc a Barcelona, ara mateix soc a Berlin. La vida de l’investigador pot ser dura de vegades...

En qualsevol cas, jo amb Espanya tinc un vincle afectiu, encara que complicat, com el d’altres catalans, que mig s'avergonyeixen de celebrar els èxits de la selecció espanyola. M’he mogut molt per Espanya i sempre m’han tractat bé. Potser he tingut sort. M’he trobat de tot, i he tractat sempre de fer pedagogia, de repetir les coses en las que sembla que creiem la majoria fa 20 anys sobre l’encaix de Catalunya, allò que deia en Pujol de que ésser català era la seva manera d’ésser espanyol. I he fet entendre a molta gent el problema lingüístic, us en faríeu creus.

I sóc espanyol. No crec, cada vegada hi crec menys, en un fet diferencial mes enllà de la llengua i del sentiment nacional dels catalans, vingui d’on vingui. Tinc molt més a veure amb un gallec que amb un francès, tenim segles de convivència a les espatlles. I el que més espanyol em fa és probablement el menyspreu per Espanya que he mostrat tota la vida.

He crescut en un ambient de rebuig a Espanya. I ho dic jo que sóc d’una barriada obrera de Barcelona, plena d’immigrants i fills d'immigrants. I fins i tot allà, durant els anys 80, espanyol era igual a fatxa. Així, sense més, sense cap racionalització, Espanya=Franco=fatxa. Ningú no em va adoctrinar, ni a l’escola ni enlloc, però era en l’ambient. Quan et feies gran, esdevenir “més” català també era una aspiració. En particular a Barcelona, on està tot tan lligat a les classes socials.

Això és així, sóc espanyol. Com també sóc català i em sento català. No sóc de cap altre lloc, és on he crescut i és on tinc la majoria de la família i dels amics. I tinc un deute amb Catalunya, per exemple, vaig obtenir una beca que em va permetre formar-me en part als Estats Units. Voldria retornar això algun dia a la societat catalana.

Em sento català i sempre he defensat la immersió lingüística, encara que a mi i a molts altres ens hagi causat una estranya diglòssia... Aquesta immersió ens ha permet poder expressar-nos de manera més o menys normativa en català i és un dels pilars de la convivència a Catalunya. Aquest es un valor bonic de Catalunya, la convivència. A mi mai no m’ha importat no estudiar en la meva llengua materna, perquè ho veia com una manera de cohesionar la societat, no volia una societat fracturada, com el País Basc. I això ens porta a parlar de independència.

En aquest sentit, la independència és una idea ben divisiva. Et força a escollir entre les teves identitats (i sí, se’n pot tenir més d’una). Rebutjo aquest debat. Ara hi ha un debat estèril sobre la pèrdua de nacionalitat de manera legal. Però el debat va molt més lluny d’allò que és legal, la nacionalitat és una cosa del sentiment.

He vist una munió de taules, dades i més dades, anàlisis prospectives, fins i tot algunes basades en teoria de jocs, totes amb el propòsit d’argumentar de manera racional. Totes aquestes anàlisis tenen un problema, i és que ningú no sap el que passaria després d’una declaració d’independència. Pots enumerar totes les possibilitats, hi ha qui ho intenta, però predir el futur és un esforç fútil, depèn de molts factors fora del control dels catalans. Molts independentistes són conscients d’això, i és la seva esperança i la seva fe la que els fa continuar per aquest camí. Sentiments.

Dèficit fiscal? Sí. Hi ha un embolic molt embolicat amb les xifres, amb persones més o menys respectables, dient coses contraries, però acceptem que Catalunya aporta més d’allò que li correspondria. Si Catalunya esdevingués independent i màgicament mantingués el seu PIB dins la unió europea, seria una nació que contribuiria pel mecanisme de solidaritat europeu al desenvolupament de zones deprimides de, posem per cas, Bulgària. Això ho prefereixen molts catalans a pagar dins d’Espanya per subvencionar un lloc que en general coneixen poc tot i que és molt més proper i que ha canviat molt, com Andalusia. I per què? Perquè molts catalans no confien en el govern espanyol. Confiança. Més sentiments.

En definitiva, no dic que no hi hagi problemes, però a la base de tot són els sentiments. Si els sentiments són justificats o no és un altre tema, però portem el debat allà on pertany i deixem estar les il·lusions de racionalitat.

Per acabar, uns bons desitjos.

-Deixar de culpar a Espanya de tot. Sí, hem vist Aznars, hem vist Werts. Però els catalans en bona mesura som responsables de la nostra situació actual. Catalunya va tenir als anys 90 un gran poder polític a Espanya, i el va malbaratar. Potser també va ser culpa de qui negociava, no?

-Que votem en consciència. Hi ha qui parla de vots tàctics, d’una posició de força per negociar, i tot tipus de coses. Sobre vots tàctics, us dono el meu exemple. A les eleccions generals de l’any 1996, vaig votar a Convergència esperant que fos decisiva a Madrid, perquè l’Aznar hagués de pactar amb els catalans. Encara me’n penedeixo.

-Deixar de parlar de l’estatut. Sí, tot plegat va ser una desgràcia, i ara molts dels que el citen com evidència de que l’enteniment és impossible van votar en contra. En qualsevol cas tots sabem que la desconfiança amb Espanya no ve d’aquí, és molt més visceral. A més, va ser un instrument hiperpolititzat des de bon començament. Jo hi vaig votar que sí creient en les bones intencions del projecte i no pas en el text, però el cert es que ni els polítics catalans ni els espanyols van estar a l’alçada de les circumstàncies.

-Que, si guanyen les opcions independentistes, facin servir bé aquesta força. I si hem d’arribar fins al final, que sigui amb un referèndum, amb una pregunta única i clara, vinculant i legal. Si aquesta és la única manera, que així sigui.

-Desconnectar la televisió i no llegir diaris durant la campanya electoral. Mai no havia vist tanta manipulació per mitjans més o menys seriosos. I sí, per les dues bandes. Tot això forma part del joc de la política, però em repugna.

Finalment, agrair-vos que hàgiu llegit això. I per descomptat, encara que parli en plural de vegades vull deixar clar que parlo de mi mateix i la meva opinió, no crec en absolut que la resta de catalans s’hagin de sentir com jo.